Recitem poemes!

A classe de COED, varem treballar la recitació de poemes en públic. Aquests són alguns dels aspectes que hem de tenir en compte a l'hora de recitar, "Quan més entenguem què és recitar, com i quins valors té, aleshores podrem ensenyar":

1. Postura: verticalitat no tensa, "El cos expressa...". és aconsellable: estar de peu amb les cames una mica separades i els braços separats del cos; postura recte però amb un aire relaxat, sense recolzar-se en cap moble o paret.

2. Expressió Facial: connexió amb el públic (somriure amable, passejar la mirada per tot el públic, diferents gestos facials segons el que volem expressar, però sense massa gestualitat, únicament com a suport de l'expressió corporal per acompanyar els versos del poema).

3. Veu: (Intensitat, Entonació). L'entonació ha de ser l'adequada als diferents versos i el to ha de ser alt, clar i constant.

4. Memòria: Un cop memoritzat és més fàcil interioritzar-ho.

5. Interioritzar el poema i entendre'l.

6. Controlar els nervis. Teniu recursos en el llibre "Com parlar bé en Públic

7. Recitar des del cor.

Aquí teniu alguns dels poemes que es varen recitar a classe, aquest primer, el que vaig recitar personalment i que em va agradar molt:

La poma escollida. Josep Carner

 Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

 

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?

-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,

i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me'n va la llum

i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.     
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Ara Mateix. Miquel Martí i Pol

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Advers al vent. Salvador Espriu

 

No preguntis si penso

encara en els vells dies 

dels senyors, si recordo

com lentament morien

els jardins, les paraules.

He perdut. Ai, caiguda 

de l'allunyat per l'íntim

camí que només porta 

on ja no sóc,designi

d'oblidar hores, núvols, 

el meu nom de naufragi! 

Vençudíssim, sentint-me

advers al vent, segura

 presa del mar, no vulguis

 saber si penso encara 

en la llum dels vells dies.

            L'arrel i l'escorça. Miquel Martí i Pol

Voldria tenir un llagut

i una casa a la muntanya;

poder encendre un flam al vent

i un altre flam a la calma;

de dia estimar muller

i de nit les dones d'aigua.

Voldria ser tan divers,

tan lliure i divers com l'aire,

conèixer tots els camins

i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets

de les cambres de les dames

i estimar-les totes, fins

les que fossin maridades,

i morir, de mort suau,

un dimecres a la tarda.

LLETRA A DOLORS. Miquel Martí i Pol

 

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il.lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.