Desolació

 Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Aquest poema parla d'un home que ha perdut a la seva dona i al seu fill. Es caracteritza per l'abundància de metàfores que utilitza l'autor com exemple:

Jo sóc l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir - Ell es compara amb un arbre ple de vida, fèrtil.
i el llamp dins a la terra ma soca mig matí - però de cop, un llamp el trenca per la meitat.
La tempesta - Vol dir la mala sort.
He vist cremar ma llenya - Es refereix a la seva dona i al seu fill.
Un sol de conhort - un únic objectiu.
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca - si ell no fos, ningú recordaria als seus. Viu per a què la memòria dels seus no desaparegui.